Foscor Els Sepulcres Blancs 1. Laments Una mar plena de ports Niu de places que fumegen Amb l’oratge persistent Es disfressa la cruesa Unes passes, nua pell Sobre l’ombra s’amunteguen D’abissals murs imponents A una llar de por secreta Rituals i un cel roent De laments, tan sols assetgen Rituals d’aquells vells temps D’esperit tan sols enceten Planys i ofecs crepusculars On de nou tothom rondina Qui remant allunya el món No mereix perdó ni estima Delirant mantell de plors Omple i vessa cada dia Emmurats en un gris son Llum de lluna malaltissa 2. Els colors del silenci Degota el negre, motiu d’absència La grisa crida, la independència L’ànsia atia, tristesa ferma La jove espiga, bella per sempre Despulla el dia, la boira vetlla La nit denega, l’heroi fa via La traïdoria, de qui no pensa Un ball en cercle, fa goig i aïlla La traïdoria Un mot separa, un mal assetja Misteri tendre, ànima buida El món s’atura desitjant ser fort Silencis de colors Un brot reclama, colors que es senten Noblesa sempre, silencis destres 3. Malson Endolcir el seu món, lloc brom Paradís d’enganys, risc foll Densa melancolia, solaç eina de dia Tendre roman capcot l’orgull d’aquesta vida Dins els seus ulls vibrants, la llum espanta Lloen l’esglai, quin dolç cant Malson constant semblant A un monstre armat de negre i blanc, xisclant Cremen les hores i enforteixen Mans que de nou l’enllà esvaeixen Endolcir el seu món, lloc brom Paradís d’enganys, risc foll Somiant, i junts estant Somiant, un cruel descans D’entre els seus ulls llampants, l’horror escampa Vestint els anys d’esglai Malson constant semblant A un monstre alçat de negre i blanc Un son llarg 4. Secrets Viure com un reu, riures plens de ràbia Vistes caminant per la presó Signes porta el vent, cingles de paraules Els secrets del meu dolor Un sedàs per a sometre el temps d’impàs Aquesta estada cara busca ara Un temps per a somniar Més enllà hi ha fots insignes On calmar la set constant Destriar trencant els vidres Traspassar secrets del (al) més enllà Lliuren la por De les tenebres de vegades sura el cor Vincles que es fonen Quan les tenebres són reialmes d’un sol calze 5. Cel rogent Cel rogent Sang ferma Dins d’un somni un llaç que estreny Densa boira un clam que empeny No és dolent que el foc enceti l’alba Perfilant paisatges sempre colpidors Esbiaix gratant al cel paraules Refan de nit la por Més enllà del món hi ha goig i vida Audaç sepulcre blanc Tant se val de cop el temps fa via i cau Sagnant No és dolent que el foc enceti l’alba Cel roent que atia el seny Audaç sepulcre blanc 6. Cançó de mort Una tonada precedeix el dol No és com el somni que permet ser fort Rialles sordes, no eixuguen tot Enfila el rastre d’un pausat entorn Em lleva l’ànsia i acaricia el cor L’eterna nit t’amaga dins d’un sot Les ombres venen, és cançó de mort Lliuren l’escena, una espiral d’esforç Les ombres creuen, és cançó de mort Tanquen l’escena, d’un embruix frondós Una abraçada, un recel forçós Aquelles tardes no ens digueren prou 7. L'esglai Com un àngel s’abraona, amb veu forta un so tallant I de sobte malaurances, de la lluna al sol llampant Un mirall que tot emmarca, mentre parla el món de mal Decapita l’esperança, tot i encendre allò mortal La nit, caliu d’engany La fredor del dia espanta No és plor, eterna imatge No defugen ser un instant Rencorosa fins fer mal Obre portes i n’amaga És a dins, el meu esglai Destriant del foc unes poques brases Remuntant el vol com una au que s’alça Sorgir d’un lloc on les pors no maten Revifant el món Rendit, de nit, l’alè d’un son Temences soterrades per ombres del demà Encerclant a crits la calma Rendit, de nit l’esglai s’atura Que rodi el món i torni al born, no m’espanta L’esglai ressona dins el cor El meu esglai