Atman
No Recordáren a la Mort
1. No recordáren a la mort
Ànimes corrien pels Mons
Ànimes que vivien dins la carn
Ànimes en forma d´homes
Ànimes que moririen.
Éssers que aparentaven Ànimes
Ànimes que aparentaven Coneixement
Cercles que aparentaven Coexistència
Pobles que aparentaven Desenvolupament.
Els Pobles Cantaren i Feren Fogueres
Contaren Rondalles i Anaren a l´era
Cuinaren les Bèsties que un dia Caçaren
Begueren el Vi que amb Alegria Trepitjaren
Celebraren els Anys de Permanència sobre la Terra
s´agafaren les Mans i Ballaren Danses Antigues
Miraren les Estrelles i en Feren Promeses
Contents s’enamoraren i amb Passió s’entrellaçaren.
Però Eres de Desastre
Seguien a les Eres de Gloria
Cataclismes en els seus Cors
i Depressions dels seus Entorns
Orgullosos i Cavalcadors
les Bèsties ja no pogueren Dominar
sobre Ànimes Desbocades
Corregueren sense Destí
per, sense Esperances,
al Abisme anar a parar
els Vincles Cregueren Eterns
No Recordaren a la Mort!
no Pensaren que Rere tota aquella Petita i Falsa Grandesa
s´amagava la Crua i no menys Real Cara de la Mort
els Joves de Mirada Eufòrica
que Pensaren Tenir-ho tot a les Mans
Veien que Algú s´emportava el seu Futur
així com el Vent s’emporta les Llavors,
Fruit del Buit i la Desesperació
llurs ulls s´inundaren de Llàgrimes
i sentiren la fredor de la Mort
no més lluny que l´alè de la Matinada
i volgueren tornar a la Infantesa
quan la Innocència era fresca i nodrida
i quan la agudesa del Dolor
era tant llunyana com la pròpia Mort.
Ànimes corrien pels Mons
Ànimes que cregueren en la carn
Ànimes en l´orgull dels homes
Ànimes de no fàcil Retorn.
Éssers que aparentaven Ànimes
Ànimes llunyanes a Atman
Cercles que es desferen en Egoisme
Pobles que sucumbiren en Involució.
2. Oda al vent
És clar que si fa Vent les Coses Canvien
si el Vent pot moure...
els Paratges que nosaltres Veiem
si rera la Turmenta sempre Apareix la Calma
si rera la Calma sempre Apareix l’eterna Devastació.
El Vent Arrasa Pobles i Porta Llavors de Flor en Flor
Vent Coneixedor de la Cara del Suïcidi
Vent Guiador de Destins Ficticis de la Humanitat
Vent Provocador de les més Furioses
Respostes del Mar.
Emporta´m! Així com ho fas amb l’últim Gra de Sorra!
Desprèn-me d’aquest Molest Cos
que no em deixa Volar!
Alça´m i Empeny-me contra la Roca,
la Roca més Àrdua!
Destrossa aquesta Pell que no em deixa Lluitar!
Diuen que tan sols estem de Camí
diuen que s’ha de Viure i Lluitar
diuen que mai No Recordàrem la Mort
i també diuen que el Vent, l, Ànima ens guiarà.
Digueu-me Quin és aquest Vent Guiador
per que sense Cos,
amb les seves Arrels em vull Entrellaçar
i a la Fi, Deixar d´envejar els Ocells
i poder Transcendir la Cara de la Terra
amb una sola Tancada d´ulls.
3. Molt auspicios
La Força, la Immensitat, l’Erudició
i el Pes de la Maduresa
en vers la Inquietud, la Ingenuïtat
i la Velocitat del Fadrinatge.
Un instint que corre per boscos buscant la seva certesa,
contempla el cel i amb ambició
recela dels paratges on pensava pertànyer,
lluny de la discreció adoptada
i amb fort sentiment de venjança
temptant la pell i el verí d’una serp.
Un camí que descobrim al anar
però que no reconeixem al tornar,
ai si la negra nit de les bruixes
ens captivés dins el bosc!
desafiament a la igualtat i improvació de la capacitat,
Molt Auspiciós és qui camina sense voler arribar.
Un home sol endinsat en els seus pensaments
els records de fadrinatge li fereixen l’ànima agònica
l´eufòria passatgera d´altres dies desaparegué
i la terrible soledat esberla els dies d’un home sol.
T’has deixat encenalls de la vida pel camí
si no els entrellacessis desapareixeries
en la precarietat dels homes,
tan sols en una lluita pots fixar els ulls del teu cor
i d´aquesta lluita només en saps tu el nom.
El triomf de la lluita és el brillar de la mirada,
la negació de la condició te´n podria donar les armes,
a tu que sóc jo, des de l´altar de la misèria,
no deixis que el temps dels homes
guanyi les teves antigues il•lusions,
els pensaments es perden quan
deixen l’interior dels homes,
les il•lusions que et feren créixer
són fàcils d’emmascarar,
però amb la teva antiga veritat
t´has de poder retrobar davant la Mort.
4. El pic de l'infern
Desafiar la cara Nord, el gel ,el vent, la neu i el fred
en l’avançada pel crestall,
trobar-vos davant de vos mateix, el diable que vos vàreu crear!
quan éreu més enllà, a prop de la vostra vida.
Les passes s´escurcen quan el cor batega
quan pugeu per roca escarpada
quan tot l´aire no és prou per poder respirar
la vostra terra és un paisatge de color ultraviolat
en el que la vostra Mort no franqueja lluny
quan us apropeu al Pic de l’Infern.
Quan éreu al cim ja no Recordàreu la Mort
de l’anada no en confiareu la tornada,
un inici de final teméreu i esguardàreu.
Confonguéreu la immensitat del vostre entorn
amb la temptació de trepitjar el buit
i néixer de veritat en la Foscor.
Com volguéreu ser poeta
quan la guerra us va destrossar les mans,
quin sentiment haguéreu d’evocar
quan no podíeu ni tant sols plorar.
Com podríeu transmetre pensaments
quan la vostra ànima fou dolorosament seca,
quina fou aquella ventura, quin fou aquell coratge
que us feu ambicionar de ser poeta.
La mort us imaginàreu en forma d'agullós glaç
la sang deixà d'envoltar el vostre cor
les visions es desferen en la profunditat de l´abisme.
El final que teméreu i ansiosament desitjàreu
fou el millor dels vostres somriures,
la millor de les vostres eufòries,
les passes no necessitàreu per tornar
tornar a no respirar
tornar a no sentir mai més la carn.
Els temps dels homes expirà
per poder començar a volar
durant tota l´Eternitat.
5. L'anyor dels xiprers
Pols de guerra,
fang amalgamat amb sang
traïció o raó
engany o coneixença
impuls d’empunyadura d’acer
instint intrèpid i assassí
armes d’origen assassí
cors envellits amb coratge d’acer
Avançàrem forts pels boscos en busca de la proesa,
del sentiment d’immortalitat érem nodrits cridàrem de valent abans de la lluita i els nostres robusts cossos vibraren
Sabíem el nostre destí però no recordàrem a la Mort
ni tan sols per poder tenir por
la fita de les nostres passes era la recerca del triomf tan auspiciats estàvem a vèncer
La Mort us acaronarà i els avets mai tornareu a veure
per la vostra terra heu lluitat i amb les cendres us extingireu
Olfacte desitjós de sang antagonista
ferides joioses d’òxid,
metall que arrisca a viure dins cossos morts
espurnes de fusta que ceguen a cossos ferits
Avançàrem forts pels boscos en busca de misèria,
del sentiment de carnatge érem assabentats
cridàrem amb horror abans de la lluita i els nostres desnerits cossos sense alè s’esgarrifaren
sabíem el nostre destí i férem elogi a la mort
tan sols per sofrir la desesperació
la fita de les nostres passes fou la recerca del no averany
tant condemnats estàvem a morir!
La Mort us acaronarà i els xiprers mai tornareu a veure
per la vostra terra heu lluitat i amb les cendres us extingireu,
formareu part d’una nova terra, formareu part d’una nova història
les vostres petjades, les vostres gotes de sang seran l’inici de la victòria
només us cal un instant per emmirallar la vostra vida
i trobar-vos davant la vostra imatge per descobrir que tot era un Miratge.
6. Sang de tardor
Abans que arribi el hivern,
quan els dies se senten envoltats de més nit
quan a les fulles caduques se´ls acaba
la virtut de desafiar a la gravetat
quan les nits s´enfosqueixen i és com
endinsar-se a la cova
quan el vent portador de llavors
ja només porta desesperació
quan l´angoixa viu amb les nostres entranyes
quan rera les últimes pluges
obrim les portes al nostre hivern
que si és el mateix que la terra ens dóna,
el podrem desafiar.
Si no ho fem així el fred ens consumirà
si no Recordem a la Mort, ella aviat ens envoltarà
d´una cova en fem una llar,
d´un foc la força per respirar
és el sentiment de tardor
el que ens avisa a través de la pell.
Els cants estivals ja no flueixen per les nostres venes
si la recol·lecció no és bona de la foscor no en sortirem
recollirem la dolça fruita del vi
i en veurem els seus embogidors vapors encisadors
buscarem l´escalfor dels cossos
que un dia vàrem estimar
farem plaer de la carn en forma de pretensiós amor
excitats de desig transitori,
encegats de passió reprimida
sense saber-ho ens sotmetrem
a la natura en plena procreació.
Temps de passió i de poesia
temps d´intent d’evolució
meditar o procrear
qui és procreador, no és creador
la il·lusió d’una passió
el desengany de la inspiració.
És el final d’aquesta troba
és l´última de les nostres paraules
poder no veiem més solsticis
poder és aquesta l´última estació.
Mai volguérem estar entre vosaltres
mai volguérem haver nascut
de les misèries de la humanitat
se’n nodreix la desesperació.
Tant treballareu a l´estiu
tant tindreu al hivern
tanta rancúnia sentíreu pels altres
tanta escalfor tindreu al hivern
sempre sabrem on pertanyíem
perquè nosaltres si Recordarem a la Mort.
Com veure passar una nuvolada
veiérem passar les nostres vides
d´una antiga llegenda se’n fa una Cançó
d´un gran paisatge se’n fa una gran Guerra
d´un instant en fem Eternitats
d´un plaer una Misèria.
Lyrics in plain text format
